ENTRE-LLOCS DE LES ARTS VIVES I L'EDUCACIÓ

Vera Frenkel, String Games: Improvisations for Inter-City Video Toronto, 1974.

Estrangerismes

Esther Blázquez i David Pérez

[1] Els string games deriven de les string figuris o cat's cradle, un dels jocs més antics de la història que consisteix en la composició de figures de corda passant un bucle de fil entre les mans de dos o més jugadors.

Al setembre vam suggerir l’aposta per la polifonia com a arquitectura fonamental de Zones de Contacte. Donar la veu, compartir-la, debatre, valorar i traçar camins des del reconeixement de les posicions, les experiències i els sabers que convoca aquest espai. Però també jugar a desplaçar-nos i qüestionar-nos per tal de desencaixar les pràctiques i deixar que ens il·luminin aquests “entre-llocs” on l’educació i l’art es fertilitzen per donar lloc a allò que encara no té lloc. Ni nom. Ni sentit conegut. La invenció de nous camps d’experiència i de noves formes de fer entre l’àmbit artístic i el pedagògic.

Esther Blázquez i David Pérez

Planeta Cobalto

Desplegant la Jungla

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Jaula Libre

Què és un espai on podem ser lliures, un espai on podem jugar sense dubtes ni límits? I per què aquesta mena d’espai o de lloc és tan important? Per què és important crear aquests espais a les escoles? I com s’hi pot introduir el moviment? Com es pot deixar que el cos sigui lliure en el context normatiu (moviment sense explosions, moviment sense sorpresa)?

Elisa Keisanen i Élise Moreau

Des-configurar para subvertir los esquemas mentales

¿Qué es todo lo que “atraviesa” el cuerpo/corporalidad? ¿Será que aproximarnos a una consciencia del cuerpo vivido sería también aproximarnos a una geografía crítica de nuestra historia y memoria que sustentan nuestros huesos, músculos y órganos? ¿Cómo nos desglosamos la fascia y descubrimos de qué experiencias estamos envueltas/os? ¿Qué está sudando con nosotras/os al moverse? ¿Qué memorias transitamos colectivamente al moverse?

Consuelo Cerda

Ceci n’est pas une école / Ceci n’est pas un théâtre

En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres

Esther Blázquez i David Pérez

Mitologies en art-educació

Un dels nostres principals interessos com a mediadores té a veure amb el fet de plantejar espais de confluència i revelar els fonaments comuns entre les experiències estètiques i pedagògiques. L’aposta d’aquest curs anava orientada a cultivar les condicions de possibilitat per tal d’articular una xarxa d’aprenentatges col·lectius a partir de les comunitats artístiques i educatives del barri que convoca el Programa Caixa d’Eines del Graner.

Esther Blázquez i David Pérez

Ens agradaria reprendre la imatge dels string games [1] de Vera Frenkel per a repensar la mediació com un espai on entreteixir col·lectivament els llenguatges de l'art i l'educació. Entre el joc, l'escolta i la provocació aquesta imatge ens revela la mediació com una coreografia inesperada de moviments, posicions, maniobres i visions que es tiben, s'entrecreuen i es componen en un exercici compartit. Amb aquesta metàfora coreogràfica ens agradaria convidar-vos a entrar en una zona de contacte i ressonància on les pràctiques artístiques i pedagògiques es funden per a crear un espai híbrid i mutant on imaginar altres maneres de fer art o educació.

Partint de la simetria entre el fet escènic i el fet educatiu com dos arts de la trobada, Zones de contacte proposa un diàleg permanent entre el cos, la presència, el pensament i els límits, propiciant espais on compondre aprenentatges transversals, situats i híbrids. Prenent com a eix l'observació, l'escolta i l'atenció proposem un treball sobre la mirada que mobilitza els llocs, les posicions i els rols entre qui observa i qui actua, qui ensenya i qui aprèn, qui es mou i qui reposa, qui sap i qui no sap, qui pren la paraula i qui elabora un silenci perquè puguem escoltar els seus accents.

Pedagogías del Caos

¿Por qué el caos? ¿Por qué empezar a sumergirse en un tema tan amplio, complicado y diverso como es el caos? Investigar sobre el caos fue una evidencia ya que, simplemente, es lo que surgió en los talleres. Tomamos la decisión ética de no evitar lo que estaba naciendo, sino de abrazarlo, y seguimos convencidas de que partir de lo que hay es la mejor manera de favorecer el desarrollo de la propuesta.

Elisa Keisanen i Élise Moreau

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

Artefacte coreogràfic de la mediació

Zones de Contacte és una recerca d'artefactum a partir del Programa Educatiu de Graner Centre de Creació de Dansa i Arts Vives. El Programa Educatiu de Graner s'emmarca dins de Caixa d'Eines, un programa d'ICUB, CEB i Pla de Barris.

Amb la pariticpació dels Instituts Montjuïc, i Domènech i Montaner; les escoles de primària Seat, Bàrkeno, Enric Granados i El Polvorí; les llars d’infants El Cotxet, Niu d’Infants i Collserola; i l’Espai Familiar la Casa dels Colors, del barri de La Marina de Barcelona. I les artistes Inicitivia Sexual Femenina, Big Bouncers, Laila Tafur i Alba Rhie (edició 2019-20); i Bea Fernández, Xavier Manubens i Alba Rhie (edició 2020-21).

Disseny i maquetació web: David Pérez.
Edició de continguts: Artefactum 2021.

Les fotografies i imatges d'aquesta web estan sota una licencia de Creative Commons Reconocimiento-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Els articles d'aquesta web estan sota una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu.

Alba Rihe i Laila Tafur