ENTRE-LLOCS DE LES ARTS VIVES I L'EDUCACIÓ

Estrangerismes

Alba Rhie i Laila Tafur

Al setembre vam suggerir l’aposta per la polifonia com a arquitectura fonamental de Zones de Contacte. Donar la veu, compartir-la, debatre, valorar i traçar camins des del reconeixement de les posicions, les experiències i els sabers que convoca aquest espai. Però també jugar a desplaçar-nos i qüestionar-nos per tal de desencaixar les pràctiques i deixar que ens il·luminin aquests “entre-llocs” on l’educació i l’art es fertilitzen per donar lloc a allò que encara no té lloc. Ni nom. Ni sentit conegut. La invenció de nous camps d’experiència i de noves formes de fer entre l’àmbit artístic i el pedagògic.

Esther Blázquez i David Pérez

Planeta Cobalto

Desplegant la Jungla

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Jaula Libre

Què és un espai on podem ser lliures, un espai on podem jugar sense dubtes ni límits? I per què aquesta mena d’espai o de lloc és tan important? Per què és important crear aquests espais a les escoles? I com s’hi pot introduir el moviment? Com es pot deixar que el cos sigui lliure en el context normatiu (moviment sense explosions, moviment sense sorpresa)?

Elisa Keisanen i Élise Moreau

Des-configurar para subvertir los esquemas mentales

¿Qué es todo lo que “atraviesa” el cuerpo/corporalidad? ¿Será que aproximarnos a una consciencia del cuerpo vivido sería también aproximarnos a una geografía crítica de nuestra historia y memoria que sustentan nuestros huesos, músculos y órganos? ¿Cómo nos desglosamos la fascia y descubrimos de qué experiencias estamos envueltas/os? ¿Qué está sudando con nosotras/os al moverse? ¿Qué memorias transitamos colectivamente al moverse?

Consuelo Cerda

Ceci n’est pas une école / Ceci n’est pas un théâtre

En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres

Esther Blázquez i David Pérez

Mitologies en art-educació

Un dels nostres principals interessos com a mediadores té a veure amb el fet de plantejar espais de confluència i revelar els fonaments comuns entre les experiències estètiques i pedagògiques. L’aposta d’aquest curs anava orientada a cultivar les condicions de possibilitat per tal d’articular una xarxa d’aprenentatges col·lectius a partir de les comunitats artístiques i educatives del barri que convoca el Programa Caixa d’Eines del Graner.

Esther Blázquez i David Pérez

L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu. Traduir a paràmetres virtuals instruccions que abans s’activaven en sessions presencials implica la necessitat de termes com ara videopresència, teletreball, zoom, etc., i, a més, suposa la independència i l’autonomia de cossos diversos en diverses situacions de confinament. Si bé són les eines que tenim més a mà per gestionar aquest gir de guió i viure l’experiència de crisi amb la mínima frustració corresponent a la caiguda del que coneixem, nosaltres preferim desaccelerar la producció i vincular-nos amb el present des de la cura mútua i la cooperació.

Nosaltres proposem continuar, elaborar pràctiques d’acord amb la situació, sense oblidar ni el benestar de les teenagers ni la categoria d’arts vives, que és la que ens agrupa i ens imprimeix moviment. Gràcies a l’Imma, la professora de música que ens acompanya en l’aventura, coneixem la situació individual de les alumnes i el context general de l’institut. Les dinàmiques que Lenguas Vivas articulava a la classe presencial ja no són útils en aquest nou medi (el dansaoke i les sessions de ball col·lectives a partir de la còpia; l’aparició d’un cos humus, una massa sense límit que es deixa modificar pel que toca; les derives poètiques de paraules relacionades en semàntica o fonètica, contingudes i expressades en un imaginari compartit, etc.), han de ser substituïdes per alguna cosa que tingui sentit en aquest nou panorama i que, a més, les allunyi de la urgència i l’exigència que el sistema educatiu ha escollit exercir en el nou format educatiu.

Els processos d’investigació van units a la necessitat d’acció, a la suor, a la resistència i al cansament que implica una voluntat posada a disposició dels sabers i la supervivència. L’adaptació a les formes de producció i al treball exigeix més que no pas ofereix; les eines de les quals disposa l’art per teixir el que és comú tenen uns altres temps, uns altres paradigmes. Si entenem la dansa o la performance com a activitat intel·lectual, podem incloure’ns-hi i desplegar aquest paradigma. La categoria arts vives ha estat ampliada a arts zombies, que ja no són altra cosa que la imatge virtual del que eren, on se substitueix la presència per avatar i es canvia la carn per píxels. Aquestes pràctiques de dansa o arts vives esdevenen una reinvenció de si mateixes des de la lògica productivista i no tant la presència, que no representa altra cosa que el que és.

En els moment de crisi hi ha qui diu oportunitat, d’altres amenaça capitalista que vol sobreposar-se al més aviat possible a la falsa necessitat de consum. Totes dues coses són certes, perquè necessitem seguir mentint-nos, creient i creant ficció. I en tot això el cos té molt a dir-hi, i la música molt a injectar-hi, i l’una i l’altre tenen fam de canviar, d’intercanviar, justament a causa de la commensurabilitat dels afectes i defectes.

Quina disciplina és la disciplina que et necessita tota per posar-se en acció? El moviment i el cos en aliança per produir què? Pensament, tasques, salut, oci, maneres d’estar juntes? Què? Quina disciplina és aquesta? És una indisciplina?

Les facetes lògica, verbal i racional queden relegades a les assignatures “de tota la vida”. Nosaltres, amb Planeta Cobalto, portem tot allò que traeix els noms i les definicions, el que vol romandre en el terreny de tot allò “encara per...” i animar al joc, al plaer i al desconcert. Vam començar l’activació del Planeta Cobalto en un estat de quarantena, vam escollir com a suport l’inici d’un relat de ciència-ficció creat a partir d’un escenari fantàstic, en què els alumnes de l’assignatura són cocreadors d’aquest nou lloc ficcionat. Aquests processos ens duen a la fabricació col·lectiva de paisatges futuristes que, a base de missions enviades setmanalment, obren el debat sobre com volen que sigui el Planeta Cobalto, els seus habitants, les seves reunions i festes, el seu llenguatge, el seu cos, etc., ja que ara la classe forma part de La Resistencia de Luzazul. Fem servir diferents eines de comunicació per arribar als nostres adolescents, des de cartes fins a xerrades per zoom, collages o haikus dins d’una ampolla, a fi d’allunyar el cos de la pantalla i activar el pensament crític a través del joc.

Cossos adolescents envaïts per la vergonya, entrenats en la restricció, en el “no facis això, no facis allò, seu, espera, escolta, si no fas això no moles, si no fas allò altre es riuran de tu, si ets estrany ho tens clar...” Aquests cossos demanen a crits disbauxa, demanen a crits límits, perquè no saben fer ús de la seva llibertat, ningú els n’ha ensenyat, ben al contrari: a compartir la història sense remugar!

Lenguas Vivas, ara Planeta Cobalto, vol aprendre amb elles d’aquest moment planetari i desfiar la història, ser la resistència amb la qual es puguin reivindicar altres maneres d’aprendre, d’estar juntes, d’inventar i compartir imaginaris, de desplaçar el deure al plaer, de mirar-nos com a iguals i posar l’experiència en simetria amb el fet d’atresorar dades. Cercar espais a mig camí entre la intimitat i una sessió en línia, treballs que es complementin en diferents temps i que comportin l’alegria de compartir-nos en aquestes temps tan aïllats.

Planteata Cobalto

Alba Rhie i Laila Tafur

Planeta Cobalto, Alba Rhie i Laila Tafur. Institut Montjuïc, 2020

Pedagogías del Caos

¿Por qué el caos? ¿Por qué empezar a sumergirse en un tema tan amplio, complicado y diverso como es el caos? Investigar sobre el caos fue una evidencia ya que, simplemente, es lo que surgió en los talleres. Tomamos la decisión ética de no evitar lo que estaba naciendo, sino de abrazarlo, y seguimos convencidas de que partir de lo que hay es la mejor manera de favorecer el desarrollo de la propuesta.

Elisa Keisanen i Élise Moreau

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu.

Alba Rihe i Laila Tafur