ENTRE-LLOCS DE LES ARTS VIVES I L'EDUCACIÓ

Estrangerismes

Esther Blázquez i David Pérez

Al setembre vam suggerir l’aposta per la polifonia com a arquitectura fonamental de Zones de Contacte. Donar la veu, compartir-la, debatre, valorar i traçar camins des del reconeixement de les posicions, les experiències i els sabers que convoca aquest espai. Però també jugar a desplaçar-nos i qüestionar-nos per tal de desencaixar les pràctiques i deixar que ens il·luminin aquests “entre-llocs” on l’educació i l’art es fertilitzen per donar lloc a allò que encara no té lloc. Ni nom. Ni sentit conegut. La invenció de nous camps d’experiència i de noves formes de fer entre l’àmbit artístic i el pedagògic.

Esther Blázquez i David Pérez

Planeta Cobalto

Desplegant la Jungla

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Jaula Libre

Què és un espai on podem ser lliures, un espai on podem jugar sense dubtes ni límits? I per què aquesta mena d’espai o de lloc és tan important? Per què és important crear aquests espais a les escoles? I com s’hi pot introduir el moviment? Com es pot deixar que el cos sigui lliure en el context normatiu (moviment sense explosions, moviment sense sorpresa)?

Elisa Keisanen i Élise Moreau

Des-configurar para subvertir los esquemas mentales

¿Qué es todo lo que “atraviesa” el cuerpo/corporalidad? ¿Será que aproximarnos a una consciencia del cuerpo vivido sería también aproximarnos a una geografía crítica de nuestra historia y memoria que sustentan nuestros huesos, músculos y órganos? ¿Cómo nos desglosamos la fascia y descubrimos de qué experiencias estamos envueltas/os? ¿Qué está sudando con nosotras/os al moverse? ¿Qué memorias transitamos colectivamente al moverse?

Consuelo Cerda

Ceci n’est pas une école / Ceci n’est pas un théâtre

En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres

Esther Blázquez i David Pérez

Mitologies en art-educació

Un dels nostres principals interessos com a mediadores té a veure amb el fet de plantejar espais de confluència i revelar els fonaments comuns entre les experiències estètiques i pedagògiques. L’aposta d’aquest curs anava orientada a cultivar les condicions de possibilitat per tal d’articular una xarxa d’aprenentatges col·lectius a partir de les comunitats artístiques i educatives del barri que convoca el Programa Caixa d’Eines del Graner.

Esther Blázquez i David Pérez

Zones de contacte és un espai d’aprenentatge. Com tot espai d’aprenentatge, es compon d’una part de saber i molt de no saber. I neix d’una experiència que ens ha dut a recórrer tot un curs escolar. Nou mesos de propostes en què hem forjat aliances, hem activat experiències a l’aula, renovat compromisos i obert noves instàncies per fer transversals les pràctiques de l’art i l’educació. Mesos intensos, plens d’ensurts inesperats que ens han forçat a formular alternatives per afrontar els reptes que es plantegen en els camps de l’art, l’educació i els seus “entre-llocs”.

Al setembre vam suggerir l’aposta per la polifonia com a arquitectura fonamental de Zones de Contacte. Donar la veu, compartir-la, debatre, valorar i traçar camins des del reconeixement de les posicions, les experiències i els sabers que convoca aquest espai. Però també jugar a desplaçar-nos i qüestionar-nos per tal de desencaixar les pràctiques i deixar que ens il·luminin aquests “entre-llocs” on l’educació i l’art es fertilitzen per donar lloc a allò que encara no té lloc. Ni nom. Ni sentit conegut. La invenció de nous camps d’experiència i de noves formes de fer entre l’àmbit artístic i el pedagògic.


Aquests “entre-llocs” als quals apel·lem ens duen a repensar els espais, els temps i les pràctiques de l’art i l’educació des d’una perspectiva híbrida. Convoquen sabers diversos, veus encarnades i experiències locals per obrir un camp d’operacions on puguem estranyar-nos, qüestionar-nos i comprometre’ns des de l’escolta i el reconeixement mutu. A través d’aquesta experiència volem apuntar que és possible pensar l’art des de la pedagogia i la pedagogia des de l’art, creant espais de confluència especialment fructífers per experimentar amb les pràctiques i les narratives del que fem a les aules i als escenaris.

En aquest primer exercici d’escriptura, ens agradaria obrir un espai de diàleg entre l’àmbit artístic i el pedagògic. Ho fem a partir de la nostra experiència com a mediadores, des de la nostra bicefàlia d’artistes i mestres, però sobretot des de l’interès pels espais d’aprenentatge. També ho fem sense defugir aquesta responsabilitat que, com a espai mediador, ens situa entre les institucions, les mestres i les artistes, en aquesta terra de ningú que estima els estrangerismes [1].

Hi ha alguna cosa d’aquesta terra i d’aquesta condició estrangera que ens allibera i ens constreny alhora. Ens allibera perquè ens pren el nom propi i ens torna estranyes. Ens constreny perquè ens obliga a reprendre cada paraula, dita o escrita, per veure qui parla, qui falta i com se li pot donar lloc. Una condició estrangera que ens convida a escriure/pensar/fer a la frontera, als intersticis, a les frontisses on grinyolen les portes que creuem cada dia per anar a l’escola o al teatre.


LES FORÇES DEL MON

Es fa molt difícil començar qualsevol reflexió sobre Zones de Contacte sense tenir en compte la pandèmia que ha modificat les coordenades del món. Totes aquelles persones que ens dediquem a l’educació sabem que l’aprenentatge neix d’una relació viva i una profunda articulació amb l’altre i no pas d’una mera transferència de coneixement. Parlar d’aprenentatges (en art o educació) no només ens salva de donar lliçons, sinó que ens convida a situar el cos i l’experiència al centre de les nostres pràctiques. Com conciliarem el teatre i l’escola amb el “distanciament social”? Quin lloc atorgarem als aprenentatges en les nostres pràctiques? Quin tipus de pedagogies podrem activar a les aules i els centres de creació? Com estaran els cossos el proper curs?

No se li escapa a ningú que el cos i el contacte són dos dels principals damnificats del nou paradigma del “distanciament social”. És evident que són dos dels eixos principals de Zones de Contacte, però també són dues dimensions fonamentals de qualsevol relació pedagògica i artística. Quan parlem de contacte, no ens referim exclusivament al contacte directe dels cossos sinó a la presència, el risc i l’oportunitat d’aventurar-nos amb l’altre cap allò que encara no sabem. Per més que visquem en societats hiperconnectades i disposem d’entorns d’educació virtual, l’experiència de l’aprenentatge necessita relacions intercorporals per la senzilla raó que el contacte no és connexió. És cos, presència, tacte, afecte, diàleg, trobada, energia i moviment. Una relació viva que demana el cultiu de la confiança, una altra de les grans qüestions que plantegen les pedagogies del contacte [2]. Fer redundar la confiança sobre la norma de la distància social pot ser una mesura necessària temporalment, però no pas el fonament d’un projecte educatiu, artístic o cultural.


Les que abracem una educació basada en els aprenentatges sabem que les normes condueixen, orienten, però no ensenyen res. El que ensenya és l’interès, el contacte i l’experimentació amb la matèria i amb l’altre. La norma només és un vehicle, una pauta que orienta conductes i, en el millor dels casos, permet els aprenentatges. El que emana de la norma no té res a veure amb l’aprenentatge si no som capaços de fer-ne experiència i obrir nous camps d’acció. I pot passar, com està passant, que la norma derivi en comportaments sociofòbics basats en la por irracional a l’altre i al món. Les mestres i les artistes ho sabem prou bé: la confiança, la intel·ligència i l’amor no rauen en la norma, sinó en els cossos i les seves relacions. Si una norma no es basa en relacions de reconeixement i confiança, esdevé la cosa més buida del món. Aleshores, com podem conciliar les pràctiques pedagògiques i artístiques amb “la nova normativitat”? És possible? És això, l’escola? És això, l’escena? De quines experiències i històries podem servir-nos en un moment en què se’ns demana que continuem essent “escola” sense escola o “escena” sense cossos? Quins límits i potencialitats plantegen els entorns d’ensenyament virtual?

En molts aspectes, la norma del distanciament social ratlla l’aïllament. Si ja vivíem en una societat fragmentada, clientelar i moguda per un individualisme ferotge, què pot emanar d’aquesta nova normalitat sense la contribució de l’art i l’educació? Els reptes als quals ens enfrontem són molt grans i, cal dir-ho, ens desborden i generen ansietats de tota mena. Per això intuïm que, d’ara endavant, la salut de la nostra societat passarà per les aliances, les lluites i les confluències que siguem capaços de tramar per defensar el sentit del que fem en art i educació. Potser per això cal seguir mantenint algunes agendes i recordar que, fins i tot en les condicions més extremes, l’art i l’educació sempre han estat dos espais necessaris. Si va haver-hi una escola a l’infern d’Auschwitz i art en les pitjors dictadures, com podem dir-nos ara que les prioritats són unes altres, que l’únic que importa són les definicions tècniques de la salut, la vida, la llibertat o la responsabilitat que salten des dels despatxos [3].

Aquests mesos hem vist com s’han buidat escoles, teatres, biblioteques, universitats, museus i centres culturals de tota mena. En cultura, hem vist el fons de desemparament i abandó que té la precarietat que fa temps que denunciem des de tots els sectors. En educació, hem vist alumnes confinats a casa seva, mestres bolcats a acompanyar les famílies, claustres sencers fent formacions exprés per adaptar l’escola als nous entorns de l’ensenyament virtual, teletreballant més enllà del que es podria considerar saludable, repartint ordinadors a les portes de les escoles. També hem vist companyes que no tenien res a fer, entre el plaer del temps alliberat i l’angoixa d’haver de guanyar-se la vida sense mitjans ni possibilitats per fer-ho. I moltes companyes que mai han tingut res a fer perquè senzillament no comptaven a les selectes files de la normalitat.

Tot això ha portat confusió, ruïna i decepció, però també una mica de claredat, cosa que algunes pensàvem que no viuríem mai. Aparentment el món s’ha aturat -no per a totes, i no pas de la mateixa manera per a totes, és clar-, els ritmes de la vida productiva s’han desaccelerat de manera abrupta i hem quedat suspeses entre el silenci, l’angoixa i les estadístiques de la mort.

Totes les crisis comporten riscos i oportunitats, però també funcionen com a espais de revelació, on moltes de les contradiccions i les potències de transformació de la societat queden, per dir-ho d’alguna manera, al descobert: exposades i disposades als ulls de qualsevol. Si podem parlar d’aquesta crisi com a espai d’aprenentatge, a nosaltres la crisi ens ha revelat dues coses: la primera és que part de les certeses i veritats inqüestionables que sostenen el nostre món són ficcions revocables. La segona, més breu i militant, és que en la defensa del que és públic ens hi va la vida. Com podem continuar sostenint el sentit del que fem d’ara endavant? Què podem aprendre col·lectivament d’aquesta experiència?


CECI N'EST PAS UNE ÉCOLE /CECI N'EST PAS UN THÉÂTRE


En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres.

Pensem que el que defineix una escola difícilment pot passar pels nous entorns d’ensenyament virtual, de la mateixa manera que el que defineix el teatre no cap a les pantalles dels nostres dispositius. Les alternatives que formulem són operacions d’emergència social, però no pas una escola o un teatre. I és que l’arrel comuna d’ambdós espais passa per la presència pública d’uns cossos davant dels altres.

L’escola que volem rescatar passa per una sociabilitat pública. Com a mínim aquest era el somni i la invenció que va il·luminar la institució escolar, la seva condició de societat utòpica i igualitària, on totes les injustícies queden temporalment suspeses per donar món a algú que el ve a aprendre. Tal com ens recorda J. Larrosa, la invenció particular de l’escola és la d’oferir a tothom qui hi va temps alliberat de la família, de la societat, del mercat o de la fàbrica. Moltes pensem que part de la nostra feina consisteix a fabricar aquesta possibilitat d’emancipació. Tot i que les realitats són més complexes i el mercat i la societat es colen de maneres retorçades en la quotidianitat de les aules, l’emancipació continua essent el motor de l’escola com a espai públic.

És cert que la diversitat a les aules ens exigeix fer exercicis interseccionals per crear les condicions d’una experiència alliberada del racisme, el masclisme, el classisme i els binarismes de gènere que proliferen més enllà de l’espai circumscrit per l’escola. També és cert que la nova cultura competencial ha filtrat les lògiques del mercat en les estructures pròpies de l’escola, i fins i tot hi ha qui gestiona l’escola com si fos una empresa particular. Però malgrat tots aquests mals (que afecten per igual les indústries culturals), l’escola continua essent l’expressió més democràtica de la nostra societat, en la mesura en què treballa amb uns espectres de diversitat i complexitat que no es troben en cap altra institució.

Queda clar que l’escola que nosaltres rescatem suspèn la vida per refugiar-nos de la nostra condició social. Aquesta estranya condició de refugi que neix dels murs de l’escola, ens ha ofert com a alumnes un temps alliberat del nom propi i el nom heretat. Si l’escola que rescatem suspèn la vida, és per convidar-nos a transformar-la. En aquest sentit, l’escola que reivindiquem és un espai d’invenció que ens ofereix la possibilitat d’elaborar vides que mereixin ser viscudes.

Aquest centre utòpic de l’escola frega amb la condició heterotòpica del teatre, on el joc amb el nom (propi, aliè, prestat, imaginat, recordat, etc.) dona lloc a l’espai i el temps de les ficcions. De la mateixa manera que les escoles necessiten parets, les ficcions del teatre necessiten els seus marcs, a voltes invisibles, però tan inviolables com els murs reals. Parets, murs o potser barricades que contenen aquells instants que ens dona l’art, aquelles ficcions que se separen amb valentia de la vida per retornar-nos-la i alliberar-nos de les presons de la realitat. No parlem ni d’entreteniment ni d’alienació, parlem un altre cop d’emancipació o, almenys, de la possibilitat de l’emancipació. No ens estendrem ara en les arrels d’aquest concepte, fundat entre el somni i la vigília dels cossos. És cert que les arts sempre pateixen l’assetjament dels fantasmes del consum i l’espectacle, les lògiques perverses del producte i del mercat, o els falsos focus del prestigi social, però nosaltres no parlem d’això, parlem de les fissures de l’art que obren noves possibilitats d’acció.

Potser sona molt estrany que nosaltres, que hem començat dient que érem a terra de ningú, en aquests “entre-llocs” tan difusos, sortim ara en defensa de l’escola i les arts. Tenim moltes raons per fer-ho. A les que han desfilat per aquestes pàgines, n’hi afegirem una més: no hi ha cap “entre-lloc” possible entre l’àmbit pedagògic i l’artístic si ens treuen l’escola i el teatre. No volem ser alarmistes, però tampoc ens volem enganyar respecte dels perills que amaga aquesta situació per a la salut democràtica de la nostra societat. És probable que el fet d’inspirar els cossos i posar en joc estratègies d’aprenentatge a través de les arts xoqui directament amb les normatives derivades de la crisi sanitària, de manera que necessitarem el concurs de la imaginació i la rebel·lia per continuar fent escola i teatre d’això que comencen a titllar d’”escola” i de “teatre” i no ho és.

Moltes lluites venen a col·lapsar en aquest impasse. A les escoles s’estava fent un exercici honest per replantejar les pedagogies i obrir la rigidesa del currículum a les disposicions sensibles dels cossos. Des dels centres culturals s’estaven promovent mecanismes per socialitzar les arts i teixir xarxes amb els barris i els centres educatius. Des de les arts vives, moltes artistes havien acceptat el repte d’entrar a les aules per aprendre i alliberar sabers. Temptatives i experiències que no podem deixar de sostenir en aquest impasse, i que cal conciliar amb els reptes que ens planteja l’avenir.

Els aprenentatges no es donen d’una vegada i per sempre, es renoven, es discuteixen, es conjuguen i s’obliden. A vegades tornen de manera inesperada, com en aquesta crisi, on tots els pilars del món comú, com la vida, l’educació, la cultura o la salut, tornen en forma de pregunta i aspiració. Potser només per això continuem insistint en aquestes zones de contacte on ens podem perdre en la selva de ningú, on els signes, les gramàtiques, les pràctiques i els cossos es conjuguen de formes insospitades per obrir les nostres possibilitats d’acció en un món cada cop complex i confús.

Estrangerismes

Artefactum

Trobades entre mestres i Artistes, Artefactum. Graner, 2019.

Trobades entre mestres i Artistes, Artefactum. Graner, 2019.

Partitures Experimentals (formació amb claustres), Artefactum. Escola Ramon Casas, 2020.

Partitures Experimentals (formació amb claustres), Artefactum. Escola Bàrkeno, 2020.

What is happening?, Artefactum. Institut Montjuïc, 2020.

¿Por qué el caos? ¿Por qué empezar a sumergirse en un tema tan amplio, complicado y diverso como es el caos? Investigar sobre el caos fue una evidencia ya que, simplemente, es lo que surgió en los talleres. Tomamos la decisión ética de no evitar lo que estaba naciendo, sino de abrazarlo, y seguimos convencidas de que partir de lo que hay es la mejor manera de favorecer el desarrollo de la propuesta.

Pedagogías del Caos

Elisa Keisanen i Élise Moreau

[1] Per seguir els mapes i les escriptures de la frontera que proposem, es pot consultar el llibre de Gloria Anzaldúa Borderlands/la frontera. La nueva mestiza, editat per Capitán Swing (2016).

[2] Per aprofundir en la noció de pedagogies del contacte es poden consultar alguns treballs de Judit Vidiella, com ara Prácticas de corporización y pedagogías de contacto: una aproximación a los Estudios de Performance (2009) o Espacios y políticas culturales de la emoción. Pedagogías del contacto y prácticas de experimentación feministas, a TRANSDUCTORES: Pedagogías en red y prácticas instituyentes. Centro de Arte José Guerrero, 2012.

[3] A Esperando no se sabe qué. Sobre el oficio del profesor (Candaya, 2019) , Jorge Larrosa ens explica l’estranya història d’una escola fundada molt a prop dels crematoris pels professors jueus deportats al camp.

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu.

Alba Rihe i Laila Tafur