ENTRE-LLOCS DE LES ARTS VIVES I L'EDUCACIÓ

Estrangerismes

Esther Blázquez i David Pérez

Al setembre vam suggerir l’aposta per la polifonia com a arquitectura fonamental de Zones de Contacte. Donar la veu, compartir-la, debatre, valorar i traçar camins des del reconeixement de les posicions, les experiències i els sabers que convoca aquest espai. Però també jugar a desplaçar-nos i qüestionar-nos per tal de desencaixar les pràctiques i deixar que ens il·luminin aquests “entre-llocs” on l’educació i l’art es fertilitzen per donar lloc a allò que encara no té lloc. Ni nom. Ni sentit conegut. La invenció de nous camps d’experiència i de noves formes de fer entre l’àmbit artístic i el pedagògic.

Esther Blázquez i David Pérez

Planeta Cobalto

Desplegant la Jungla

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Jaula Libre

Què és un espai on podem ser lliures, un espai on podem jugar sense dubtes ni límits? I per què aquesta mena d’espai o de lloc és tan important? Per què és important crear aquests espais a les escoles? I com s’hi pot introduir el moviment? Com es pot deixar que el cos sigui lliure en el context normatiu (moviment sense explosions, moviment sense sorpresa)?

Elisa Keisanen i Élise Moreau

Des-configurar para subvertir los esquemas mentales

¿Qué es todo lo que “atraviesa” el cuerpo/corporalidad? ¿Será que aproximarnos a una consciencia del cuerpo vivido sería también aproximarnos a una geografía crítica de nuestra historia y memoria que sustentan nuestros huesos, músculos y órganos? ¿Cómo nos desglosamos la fascia y descubrimos de qué experiencias estamos envueltas/os? ¿Qué está sudando con nosotras/os al moverse? ¿Qué memorias transitamos colectivamente al moverse?

Consuelo Cerda

Ceci n’est pas une école / Ceci n’est pas un théâtre

En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres

Esther Blázquez i David Pérez

Mitologies en art-educació

Un dels nostres principals interessos com a mediadores té a veure amb el fet de plantejar espais de confluència i revelar els fonaments comuns entre les experiències estètiques i pedagògiques. L’aposta d’aquest curs anava orientada a cultivar les condicions de possibilitat per tal d’articular una xarxa d’aprenentatges col·lectius a partir de les comunitats artístiques i educatives del barri que convoca el Programa Caixa d’Eines del Graner.

Esther Blázquez i David Pérez

En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres [2].

Pensem que el que defineix una escola difícilment pot passar pels nous entorns d’ensenyament virtual, de la mateixa manera que el que defineix el teatre no cap a les pantalles dels nostres dispositius. Les alternatives que formulem són operacions d’emergència social, però no pas una escola o un teatre. I és que l’arrel comuna d’ambdós espais passa per la presència pública d’uns cossos davant dels altres.

L’escola que volem rescatar passa per una sociabilitat pública. Com a mínim aquest era el somni i la invenció que va il·luminar la institució escolar, la seva condició de societat utòpica i igualitària, on totes les injustícies queden temporalment suspeses per donar món a algú que el ve a aprendre. Tal com ens recorda J. Larrosa, la invenció particular de l’escola és la d’oferir a tothom qui hi va temps alliberat de la família, de la societat, del mercat o de la fàbrica [3]. Moltes pensem que part de la nostra feina consisteix a fabricar aquesta possibilitat d’emancipació. Tot i que les realitats són més complexes i el mercat i la societat es colen de maneres retorçades en la quotidianitat de les aules, l’emancipació continua essent el motor de l’escola com a espai públic.

És cert que la diversitat a les aules ens exigeix fer exercicis interseccionals per crear les condicions d’una experiència alliberada del racisme, el masclisme, el classisme i els binarismes de gènere que proliferen més enllà de l’espai circumscrit per l’escola. També és cert que la nova cultura competencial ha filtrat les lògiques del mercat en les estructures pròpies de l’escola, i fins i tot hi ha qui gestiona l’escola com si fos una empresa particular. Però malgrat tots aquests mals (que afecten per igual les indústries culturals), l’escola continua essent l’expressió més democràtica de la nostra societat, en la mesura en què treballa amb uns espectres de diversitat i complexitat que no es troben en cap altra institució.

Queda clar que l’escola que nosaltres rescatem suspèn la vida per refugiar-nos de la nostra condició social. Aquesta estranya condició de refugi que neix dels murs de l’escola, ens ha ofert com a alumnes un temps alliberat del nom propi i el nom heretat. Si l’escola que rescatem suspèn la vida, és per convidar-nos a transformar-la. En aquest sentit, l’escola que reivindiquem és un espai d’invenció que ens ofereix la possibilitat d’elaborar vides que mereixin ser viscudes.

Aquest centre utòpic de l’escola frega amb la condició heterotòpica del teatre, on el joc amb el nom (propi, aliè, prestat, imaginat, recordat, etc.) dona lloc a l’espai i el temps de les ficcions. De la mateixa manera que les escoles necessiten parets, les ficcions del teatre necessiten els seus marcs, a voltes invisibles, però tan inviolables com els murs reals. Parets, murs o potser barricades que contenen aquells instants que ens dona l’art, aquelles ficcions que se separen amb valentia de la vida per retornar-nos-la i alliberar-nos de les presons de la realitat. No parlem ni d’entreteniment ni d’alienació, parlem un altre cop d’emancipació o, almenys, de la possibilitat de l’emancipació. No ens estendrem ara en les arrels d’aquest concepte, fundat entre el somni i la vigília dels cossos [5]. És cert que les arts sempre pateixen l’assetjament dels fantasmes del consum i l’espectacle, les lògiques perverses del producte i del mercat, o els falsos focus del prestigi social, però nosaltres no parlem d’això, parlem de les fissures de l’art que obren noves possibilitats d’acció.

Potser sona molt estrany que nosaltres, que hem començat dient que érem a terra de ningú, en aquests “entre-llocs” tan difusos, sortim ara en defensa de l’escola i les arts. Tenim moltes raons per fer-ho. A les que han desfilat per aquestes pàgines, n’hi afegirem una més: no hi ha cap “entre-lloc” possible entre l’àmbit pedagògic i l’artístic si ens treuen l’escola i el teatre. No volem ser alarmistes, però tampoc ens volem enganyar respecte dels perills que amaga aquesta situació per a la salut democràtica de la nostra societat. És probable que el fet d’inspirar els cossos i posar en joc estratègies d’aprenentatge a través de les arts xoqui directament amb les normatives derivades de la crisi sanitària, de manera que necessitarem el concurs de la imaginació i la rebel·lia per continuar fent escola i teatre d’això que comencen a titllar d’”escola” i de “teatre” i no ho és.

Moltes lluites venen a col·lapsar en aquest impasse. A les escoles s’estava fent un exercici honest per replantejar les pedagogies i obrir la rigidesa del currículum a les disposicions sensibles dels cossos. Des dels centres culturals s’estaven promovent mecanismes per socialitzar les arts i teixir xarxes amb els barris i els centres educatius. Des de les arts vives, moltes artistes havien acceptat el repte d’entrar a les aules per aprendre i alliberar sabers. Temptatives i experiències que no podem deixar de sostenir en aquest impasse, i que cal conciliar amb els reptes que ens planteja l’avenir.

Els aprenentatges no es donen d’una vegada i per sempre, es renoven, es discuteixen, es conjuguen i s’obliden. A vegades tornen de manera inesperada, com en aquesta crisi, on tots els pilars del món comú, com la vida, l’educació, la cultura o la salut, tornen en forma de pregunta i aspiració. Potser només per això continuem insistint en aquestes zones de contacte on ens podem perdre en la selva de ningú, on els signes, les gramàtiques, les pràctiques i els cossos es conjuguen de formes insospitades per obrir les nostres possibilitats d’acció en un món cada cop complex i confús [5].

Ceci n’est pas une école / Ceci n’est pas un théâtre[1]

Artefactum

Notes:

[1] Aquest títol s’ha agafat en préstec d’un mem que circula per les xarxes educatives reapropiant-se del conegut quadre "Ceci n’est pas une pipe" de René Magritte.

[2] Aquest plantejament es deu a parts iguals al pensador de la ruïna, la infància i el joc que fou Walter Benjamin, i als plantejaments pedagògics de Jan Masschelein i Maarten Simons a En defensa de la escuela: una cuestión pública, editat per Miño y Dávila l’any 2014.

[3] Aquest passatge que dibuixa l’escola com a espai públic i refugi es pensa amb el filòsof de l’educació Jorge Larrosa en textos com La escuela como espacio público o Una lengua para la conversación, continguts en el llibre-poema editat per Jan Maaschelein i Maarten Simons que confereix altres accents a aquestes pàgines: "Mensajes E-ducativos desde la tierra de nadie". Leartes Educación, 2018.

[4] Per perdre’ns en les aventures de l’emancipació podem seguir el rastre de Jacques Rancière a La noche de los proletarios. Archivos del sueño obrero, o deixar-nos atrapar pels arxipèlags comunicants d’El maestro ignorante i a El espectador emancipado.

[5] A "Entre el pasado y el futuro" la pensadora Hannah Arendt ens ha donat eines poderoses per pensar la invenció entre els temps i les generacions.

Pedagogías del Caos

Elisa Keisanen i Élise Moreau

¿Por qué el caos? ¿Por qué empezar a sumergirse en un tema tan amplio, complicado y diverso como es el caos? Investigar sobre el caos fue una evidencia ya que, simplemente, es lo que surgió en los talleres. Tomamos la decisión ética de no evitar lo que estaba naciendo, sino de abrazarlo, y seguimos convencidas de que partir de lo que hay es la mejor manera de favorecer el desarrollo de la propuesta.

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu.

Alba Rihe i Laila Tafur