ENTRE-LLOCS DE LES ARTS VIVES I L'EDUCACIÓ

Estrangerismes

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Al setembre vam suggerir l’aposta per la polifonia com a arquitectura fonamental de Zones de Contacte. Donar la veu, compartir-la, debatre, valorar i traçar camins des del reconeixement de les posicions, les experiències i els sabers que convoca aquest espai. Però també jugar a desplaçar-nos i qüestionar-nos per tal de desencaixar les pràctiques i deixar que ens il·luminin aquests “entre-llocs” on l’educació i l’art es fertilitzen per donar lloc a allò que encara no té lloc. Ni nom. Ni sentit conegut. La invenció de nous camps d’experiència i de noves formes de fer entre l’àmbit artístic i el pedagògic.

Esther Blázquez i David Pérez

Planeta Cobalto

Desplegant la Jungla

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Jaula Libre

Què és un espai on podem ser lliures, un espai on podem jugar sense dubtes ni límits? I per què aquesta mena d’espai o de lloc és tan important? Per què és important crear aquests espais a les escoles? I com s’hi pot introduir el moviment? Com es pot deixar que el cos sigui lliure en el context normatiu (moviment sense explosions, moviment sense sorpresa)?

Elisa Keisanen i Élise Moreau

Des-configurar para subvertir los esquemas mentales

¿Qué es todo lo que “atraviesa” el cuerpo/corporalidad? ¿Será que aproximarnos a una consciencia del cuerpo vivido sería también aproximarnos a una geografía crítica de nuestra historia y memoria que sustentan nuestros huesos, músculos y órganos? ¿Cómo nos desglosamos la fascia y descubrimos de qué experiencias estamos envueltas/os? ¿Qué está sudando con nosotras/os al moverse? ¿Qué memorias transitamos colectivamente al moverse?

Consuelo Cerda

Ceci n’est pas une école / Ceci n’est pas un théâtre

En un moment en què l’educació no té lloc a les escoles i l’art no té lloc als museus i als teatres, les sales buides ens conviden a pensar què volem fer viure entre aquestes parets, com volem omplir-les i, sobretot, què en podem rescatar. Aquesta imatge ens planteja un exercici col·lectiu que passa, en part, per fer inventari del que volem salvar, i deixar que aquesta crisi s’endugui les inèrcies que ens constrenyen. És la part de claredat que podem endevinar des del silenci d’aules i teatres

Esther Blázquez i David Pérez

Mitologies en art-educació

Un dels nostres principals interessos com a mediadores té a veure amb el fet de plantejar espais de confluència i revelar els fonaments comuns entre les experiències estètiques i pedagògiques. L’aposta d’aquest curs anava orientada a cultivar les condicions de possibilitat per tal d’articular una xarxa d’aprenentatges col·lectius a partir de les comunitats artístiques i educatives del barri que convoca el Programa Caixa d’Eines del Graner.

Esther Blázquez i David Pérez

La nostra pràctica artística sempre ha estat en diàleg amb l’exercici pedagògic, ja que totes les integrants del col·lectiu som també pedagogues, i hem fet del nostre ofici un àmbit de treball divers. La diversitat de fronts de treball en la que ens movem ens ha col·locat constantment en diferents situacions i contextos, sempre al voltant de les pràctiques del cos i del moviment com a àmbit artístic, pedagògic i social. En aquesta diversitat de contextos sempre hem abordat el moviment defugint els cànons de la dansa més convencionals i procurant tenir una nova mirada sobre el cos. Encarem el treball de moviment amb l’objectiu d’ampliar la percepció que tenim del propi cos i les seves possibilitats, tant en la nostra pràctica artística com en els àmbits pedagògics i socials, ja que creiem fermament en el potencial de la dansa com a eina universal.

Si darrerament s’han reivindicat en l’àmbit de les noves pedagogies, el valor de les intel·ligències múltiples, aquestes idees confirmen el que volem defensar: la necessitat d’introduir les pràctiques corporals en l’educació, en totes les etapes de creixement i fins al final de les nostres vides. Tal com argumentava el coreògraf Salva Sanchís en la seva conferència sobre la relació entre teoria i pràctica entenem la dansa com una activitat intel·lectual, que desenvolupa un ampli ventall de capacitats: concentració, ampliació de la capacitat perceptiva, i comprensió dels fenòmens físics i somàtics, ordenació del pensament, relació entre percepció-consciència i acció, etc. En definitiva una activitat que fa confluir les capacitats físiques i mentals i ajuda a desenvolupar un millor autoconeixement i comprensió de la relació amb el món que ens envolta.

Un altre paràmetre que creiem que és molt important en l’educació, estretament vinculat a la pràctica artística, és la relació de l’instint versus el control conscient en la presa de decisions. Aquesta relació s’estimula i es desenvolupa en gran mesura a través de les pràctiques corporals i pensem que és vital en el procés de creixement. També pensem que les pràctiques artístiques i la dansa entre elles, afavoreixen el fet de connectar amb les motivacions i necessitats pròpies, conèixer’s millor i per tant ser més conscients del potencial i del desig que ens mou. En definitiva ens permet ser més lliures per estar més connectats amb aquest desig/motor intern individual.

Com a col·lectiu hem tingut la sort de poder treballar en l’àmbit de les escoles bressol els darrers dos anys, i hem pogut comprovar que en aquests contextos les pràctiques corporals estan contemplades i es comencen a incorporar en el treball pedagògic com a valor educatiu. En aquestes edats el cos i el moviment són una eina d’expressió, de coneixement i de relació, que van abans que la paraula, i és per tant un terreny molt propici per a estimular i donar valor al moviment com a pilar educatiu. Malauradament també hem comprovat com en el desenvolupament de l’aprenentatge el cos i el moviment es van restringint molt, gairebé fins a desaparèixer en l’època de l’adolescència. Ens agradaria pensar que això pot canviar si aprenem d’aquests nous models iniciats en l’educació infantil, per a poder aplicar-los durant la resta de fases de l’escolarització.

Una altra idea que volem rescatar és el concepte de procés, essencial en la pràctica artística, que es pot aplicar a l’aprenentatge, entenent-lo com a valor. Molt sovint els/les pedagogs/es es veuen forçats a arribar a uns objectius determinats, prèviament pactats, que són “el que importa”. Entendre que aprendre és un procés que té valor en sí mateix, també implica la idea de no saber-ne necessàriament el resultat, de caminar cap a un destí incert, cap a allò desconegut. En la investigació i la pràctica artística, en canvi, la recerca de l’originalitat, de la innovació, fa que el misteri del procés, endinsar-se en allò desconegut, sigui gairebé un imperatiu.

Un altre dels eixos en el nostre treball artístic és la idea de creació en col·lectiu. Hem volgut traslladar sempre aquest aspecte a les nostres pràctiques pedagògiques perquè pensem que és molt necessari donar valor a la pràctica col·laborativa, l’escolta, i la generació d’estructures o idees que van més enllà del que un individu per a sí mateix pot generar.

Per acabar, volem reivindicar la importància que la pràctica artística i la pràctica pedagògica es nodreixin mútuament, si volem evolucionar com a societat, fer-nos més sàvies, modelables, obertes, i capaces de transmetre millors valors i millors potencials a les generacions que han de venir.

Desplegant la jungla

Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola

Desplegant la jungla (tallers familiars), Col·lectiu Big Bouncers, 2019

Pedagogías del Caos

¿Por qué el caos? ¿Por qué empezar a sumergirse en un tema tan amplio, complicado y diverso como es el caos? Investigar sobre el caos fue una evidencia ya que, simplemente, es lo que surgió en los talleres. Tomamos la decisión ética de no evitar lo que estaba naciendo, sino de abrazarlo, y seguimos convencidas de que partir de lo que hay es la mejor manera de favorecer el desarrollo de la propuesta.

Elisa Keisanen i Élise Moreau

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu.

Alba Rihe i Laila Tafur