circa

Hola Imma!

Diverses derives hem compartit juntes després d’un llarg trajecte. M’agradaria conversar amb tu a través d’aquests mails perquè, juntes, expressem reflexions d’aquesta trobada entre les pràctiques artístiques i l’educació.

Si ja vam començar compartint espai Laila Tafur, tu i jo amb el «planeta Cobalto», pràctica derivada de la nostra peça Cobalto, a l’any de la pandèmia, el següent pas d’implicació va ser que jo m’encarregués de les classes d’arts vives individualment i així ho vaig fer. Aquest fet va teixir interaccions més profundes amb tu i més hores compartides! Durant els mesos de setembre a desembre, la meva voluntat va ser activar la meva escolta. Ja sé que això pot quedar molt “hippy”, ja que les pràctiques academicistes es basen en la producció i ells tenen molt inculcat el fet de respondre a una nota, o que un tipus comportament va lligat a una recompensa. Jo sentia que a vegades tenies urgència per saber què passaria o de quina manera els comunicàvem a ells el procés. Imma, com vas viure aquests primers mesos de derives?

En aquesta escolta començo a formular, la idea del coneixement corporal. Entenc que a l’escola s’exclou el pensament corporal i es condensa en una assignatura, educació física. A l’hora de pensar i reflexionar, és tot el cos-casa el que fa l’acte. Ja només amb l’estructura escolar i la distribució de les aules (cadires i taules) s’anul·la una part del pensament, contraposat amb uns alumnes que estan en plena edat de creixement i que tenen un sistema endocrí que està segregant canvis. És la fórmula perfecta perquè molts tipus de personalitat quedin excloses del coneixement que s’imparteix a les aules.

Jo, que ho visc dilluns dues hores, ho veig com un excés energètic que es respira a les aules i un sobreesforç per al professorat. Imma, tu com ho vius?

Arts vives i pedagogies de l'emancipació

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

Esther Blázquez i David Pérez

Arquitectures de les Zones de Contacte

Hola Alba,

M’agrada que per tancar aquest curs em facis reflexionar, posar fre i poder expressar com m’he sentit, com ens hem sentit, al llarg del nostre projecte CIRCA.
És cert que els alumnes estan acostumats a uns aprenentatges més academicistes i amb una nota o recompensa final. La gràcia i una de les coses que m’agrada de l’optativa d’arts vives és no haver de patir per aquesta gratificació final, perquè ells saben que la qualificació serà màxima, sense haver de patir per si aprovaran o no. Saben que, si estan dins del projecte amb una predisposició positiva i oberta, seran unes hores per gaudir i treballar diferent. Només cal tenir-ne ganes i estar receptiu a tot allò que els és desconegut.

Quan dius que al llarg del 1r trimestre tenia certa urgència per saber què passaria i cap a on anàvem, potser ha estat així, però ans el contrari, no era emergència sinó necessitat. Més que altres anys, volia entendre i/o visualitzar el procés més ràpid per encarar millor la situació actual que ens hem anat trobant. Aquest any les matèries optatives no han tingut optativitat, això ha comportat tenir grups on no a tothom li agradava el que li havia tocat, i l’actitud i participació dels adolescents no era tan receptiva i entusiasta com la de cursos anteriors. Volia saber cap a on anàvem per poder empènyer el grup i engrescar-los al màxim. Recorda que hi ha hagut quatre alumnes del grup que no han volgut entrat a les hores d’arts vives, em tranquil·litza que al final se n’hi hagin incorporat dos.
Els és molt incòmode treballar des del no saber. El work in progres és el més important per a mi, anar estirant diferents fils ho trobo superenriquidor i el no saber a on acabarem em dona motivació afegida.

Uf! El sobreesforç per a mi és molt gran.

Està clar que l’alumnat es passa moltes hores tancat entre quatre parets davant d’una taula i en una cadira, això no és gens bo, està comprovat neurològicament que el cos necessita moure’s, necessita aprendre des del pensament corporal.

Sobre aquest tema hi ha molt camí per recórrer, encara estem molt encotillats per un currículum ple de continguts separats per matèries i amb un sistema educatiu ple incongruències i pervers. Hi ha molta feina a fer. Fins que no s’entengui i ens creiem la importància d’aquest saber fer des d’un pensament corporal, no podrem seguir avançant. De què serveix que una minoria treballi des del coneixement corporal si la resta (sistema educatiu en general) no s’ho creu? És molt més fàcil i menys esgotador tenir els alumnes callats i asseguts a una cadira.

Jo a moments ho visc amb una certa impotència, amb un desgast i esforç que sovint em fa desesperar. El més important és el pòsit que deixes i que algun dia reflotarà.

L’altre punt d’urgència i de reflexió que els adults hauríem de tenir en compte és l’impacte de les pantalles en aquestes construccions del «jo» que habiten l’aula d’arts vives. La pantalla ja és una extensió més en el nostre dia a dia, i els nostres ulls són testimonis d’hores de concentració a través de l’aparell. Aquestes hores d’observació es basen en veure relats de vides ideals compaginades amb realitats bombolla i poc comunitàries, i en com compartir i equilibrar la vida física amb una de virtual. Una altra pregunta que em formulo en diverses situacions és on queda el paper de la imaginació en la generació Z. Estimular la imaginació i crear dinàmiques pròpies ha estat el treball constant que s’ha dut a terme a l’aula, la rapidesa o agilitat mental davant de la improvisació.

En aquestes pràctiques, Imma, tu sempre em preguntaves com es condensaria aquest desplegament. Entenc que no tenia un final concret, ja que era una experimentació. Tu que els veus més, pots veure un canvi en la seva manera d’actuar?

El mòbil i el fet d’estar connectats tot el dia està fent molt mal, hi ha alumnes que tenen una gran addicció i dependència. A l’institut és un tema que ens preocupa molt i durant el curs ho treballem realitzant diferents tallers.

Alba, què ha passat quan els demanàvem improvisacions? El 1r que sortia sempre han estat frases que senten a les xarxes, mems que no paren de sentir i repetir, sempre les mateixes temàtiques.

La generació Z diria que té la mateixa creativitat que les generacions anteriors, però les tecnologies els resten capacitat, castren la seva imaginació. En el moment que són capaços d’alliberar-se, la creativitat els surt per les venes. Sempre que arriba aquest moment, m’emociono. Quan aconseguim que a arts vives no pensin en els mòbils, tot flueix, tot és diferent. Ho has comprovat?

Al final del projecte, he pogut veure com s’han destapat, han entès què estàvem creant i finalment han col·laborat moltíssim en aquesta experimentació.
Des de fa uns dies, he vist que estan més contents, aquest final de l’elaboració del CIRCA se l’han fet seu.

Fa un parell de setmanes una alumna va dir: «Aaah! Que això és el tauler de joc!!!!» (referint-se a l’ espai). En aquell moment em vaig sentir molt feliç! Vaig veure que el procés estava arribant al seu màxim. Com sempre passa, cal tenir paciència i al final ells mateixos prenen consciència de la feina feta i del que han creat.

Alba Rhie i Imma Solé

CIRCA és un recull de correspondències mantingudes per Alba Rihe i Imma Solé al voltant del projecte «Comunitat Interactiva Rara Corporal i Activadora», desenvolupat a l’Institut Montjuïc del barri de la Marina dins de l’assignatura d’arts vives. A partir d’aquest recull d’e-mails, Alba i Imma ens conviden reflexionar sobre la gamificació dels aprenentatges i l’adopció d’estratègies corporals dins dels dispositius pedagògics de l’aula.