cos

Després d’una llarga trajectòria laboral com a intèrpret, ballarina i posteriorment investigadora, sorgeix un interès per la idea de transmissió del coneixement i per com posar-la en pràctica en diferents contextos, alhora que soc mare i acompanyant del desenvolupament d’una nena de cinc anys que em fa observar i escoltar les seves necessitats relacionals i com travessen la seva expressió i el seu llenguatge corporal i s’hi fan visibles. Rebre la proposta del Graner per participar en «Zones de contacte» i dur a terme aquest projecte cruïlla entre educació i pràctica experimental i artística a l’aula, en aquest moment, ha representat situar i aterrar moltes qüestions i pilars de la meva feina en un territori estranger o aliè però que, sens dubte, té un enorme potencial si som capaços de treballar des de la confiança, l’experimentació i l’empatia amb les docents i les famílies.

El cos com a esdeveniment que s'exposa. Bea Fernández. Escuela Enric Granados

POLIFONIES: RELATS I NARRATIVES ENTRE L'ART I L'EDUCACIÓ

Esther Blázquez i David Pérez

Arquitectures de les Zones de Contacte

El cos com a esdeveniment que s’exposa. Bea Fernández. Escuela Enric Granados

Durant aquests mesos he dut a terme diferents formats o experiències d’aterratge a les aules, en funció de les temporalitats, els equips, els espais i els grups d’alumnes. Per motius de calendari, he treballat d’una manera força intensiva. Això en alguns casos ha funcionat molt bé, perquè la mateixa assiduïtat de les trobades ha permès consolidar els afectes i els vincles, la qual cosa ha donat peu a sessions fluides i a crear molta proximitat amb les nenes, però en altres casos potser caldria preveure d’allargar en el temps les sessions perquè el procés es desenvolupi d’una manera més gradual.

El meu impuls o imaginari ha estat generar espais i situacions on el que és desconegut s’implementés com un lloc de potencialitat, posant el focus d’observació en aquesta capacitat innata i encara no anul·lada de l’infant que experimenta constantment a través del desig de percebre, atenent des de la dispersió absoluta i accionant decisions canviants. Aquest lloc on la materialitat del cos de l’infant trenca les jerarquies entre corporalitats i gaudeix de les dimensions afectives que s’inscriuen en tota la matèria, tant humana com no humana. Aquest punt de partida em resulta un territori molt fèrtil on qualsevol pràctica creativa pot tenir un lloc. Sabent per endavant que es crearien situacions fràgils per a totes les parts i que apareixerien espais on ningú sap del cert el que està passant, em vaig posar com a pràctica pròpia intentar romandre-hi (en la pràctica mateixa de la cosa) sense deixar d’escoltar, d’observar i d’incidir en les oportunitats que oferiria... Parant atenció als moments en què alguna cosa apareix per primera vegada, al pensament o a les emocions que hi ha darrere el llenguatge corporal, a l’error com a lloc de descobriment i per fer un reset, i sobretot a com es teixeix la relació amb algú que ve d’un altre món, com un ovni que aterra, irromp en aquestes aules-espais normalment protegits i tancats en si mateixos, i més aquest any marcat per la covid, on qualsevol gest d’improvisació o trencament de la norma és un problema.

El cos com a esdeveniment que s’exposa. Bea Fernández. Escuela Enric Granados

Els meus principals objectius a l’hora de posar-me en joc en aquests espais i contextos aliens per a mi eren, en primer lloc, desjerarquitzar els rols tan dibuixats en aquests contextos, intensificar la meva capacitat d’escolta i d’improvisació in situ per adaptar la pràctica en tot moment a l’aquí i l’ara. Observar i alhora oferir els dispositius necessaris i les traduccions o translacions del meu treball coreogràfic i d’investigació amb ballarins, aquest cop en contacte i fricció amb aquest context fràgil i canviant. No aferrar-me a metodologies practicades com a eines o estratègies en si mateixes, sinó com a patrons efímers o mapes de possibilitats amb capacitat de ser afectats en funció de la mateixa dinàmica de grup aquell dia i en aquell lloc.

Segons es van anar esdevenint les sessions i, per tant, les experiències amb els infants, molt aviat em vaig adonar que realment el que més m’interessava era generar un dispositiu d’arrencada, com una estructura bàsica que delimités un espai per mitjà de materials senzills, fins i tot materials que ja formen part de l’escola, amb els quals generar una estructura diferent per a cada dia, per a cada sessió. A partir d’aquest dispositiu, posar en joc els continguts o dinàmiques relacionats amb aquest dia com una base, un llenguatge comú al grup. Però el que calia atendre en realitat i com a pràctica principal eren l’escolta i la capacitat d’incloure qualsevol proposta feta per les nenes en la improvisació-pràctica, amb la qual cosa les derives han estat benvingudes, amb tot el seu risc, a entrar en territoris desconeguts i fràgils, en què no se sap molt bé què està passant. Aquest lloc és potencialment l’espai de la creació i, quan s’ha donat, ha estat molt reconeixible per totes, docents, nenes i jo mateixa, de manera que l’hem pogut anomenar d’alguna manera en el temps dedicat tant a tancar la sessió com en sessions posteriors d’avaluació.

El cos com a esdeveniment que s’exposa. Bea Fernández. EBMCollserola

Són aquests espais els que crec que cal reivindicar a l’escola, ja que són espais que poden espantar o no entendre’s des de la docència. Per això em sembla indispensable trobar la manera de fer partícips en tot moment les docents, trobar les maneres i els temps perquè entenguin i segueixin de prop el procés d’investigació.

M’ha resultat molt diferent el tipus de treball o les estratègies a dur a terme a infantil, amb tot el desenvolupament de sessions i la possibilitat de desplegar un contingut i posar-lo a prova per mitjà de la repetició i les diferents trobades, i les experiències a les escoles bressol, que estan plantejades més aviat com a sessions puntuals i de menys recorregut. En aquest aspecte, em sembla interessant aportar que, especialment a Niu d’Infants, tant en les sessions amb les docents com el dia de l’avaluació, van quedar paleses les ganes i l’interès de les docents i de la nova directora per generar trobades entre l’artista i les docents a fi de practicar cos i espais d’investigació conjunts que després es puguin bolcar a l’aula d’una manera ja incorporada en el seu dia a dia, atès que els més petits fluctuen en temporalitats d’atenció més curtes i imprevistes, i aquesta manera de treballar encaixaria més amb les seves rutines.